Ressenyes:
Panoràmic:
Amb el dit a l'ull:
Amb el dit a l’ull ( 14 d’octubre - 28 de Novembre )
L’exposició parla de diferents autors que per culpa o gràcies a esdeveniments de l’atzar han pogut crear aquestes obres magnífiques.
En aquesta exposició apareixen diversos autors, alguns d’ells son; Francele Cocco, Lluís Estopiñan, Christian Allen, entre d’altres. El comissari d’aquesta exposició és Joan Fontcoberta.
Els autors en aquesta exposició van utilitzar maneres molt diferents d’expressar el que volien ensenyar-nos. Hi ha diversos autors que em van cridar l’atenció, com Luís Estopiñan, que va decidir, amb les caixes de medicaments dels seus pares, fer-nos unes fotografies que parlessin de l'alzheimer, ja que els medicaments eren per això i a mi, personalment, el que em van semblar els fils que hi havia a la caixa eren neurones, cosa que es veu afectada per aquesta malaltia. Un altre que em va cridar l’atenció van ser Francele Cocco, a més a més vam tenir el plaer de poder conèixer-la i que ens expliqués amb més detall la seva obra. La seva obra es va fer amb l’imprevist que un treball seu es va fer malbé per la pluja i, a partir d’allò, va crear un llibre amb les fotografies.
L’exposició em va agradar molt i em va ajudar a veure que no tot és negatiu, que a partir de desastres o imprevistos, es poden treure altres coses i es pot transformar en quelcom molt bonic.
Roca Umbert:
A Roca Umbert hi havia moltes exposicions diferents a diferents sales. Les més destacades són les de dents de serra, tot i que també hi havia una que parlava de L’afrofutorisme, una altre de top manta i una altre que parlava d’una medusa immortal.
De les dues que hi havia a dents de serra una es deia “One minute forever” , d’Erwin Wurm, aquesta ens parlava que amb materials que podien semblar molt quotidians, podies fer escultures i imatges molt diferents, per exemple hi havia una tarima amb moltes pilotes de tennis i el que et presentava fer era que poguessis no tocar la tarima amb cap part del teu cos posant les pilotes per sota del teu cos. L’he trobat molt interessant perquè, com ja he dit, amb elements quotidians feiem escenes molt diferents, a més a més hi havia algunes obres exposades com un camió que la part de darrere es torçava paret amunt o en un vídeo sortien una casa i un cotxe que parlaven i que semblava que estiguessin inflats. L’altre que hi havia a dents de serra es deia “No place like home”, de Weronika Gesicka, aquesta exposició ens ensenyava diverses imatges de famílies, però diferents, no eren les típiques fotos familiars, eren fotos de famílies fent coses, per exemple a una es veia una familia sentada al sofà amb el nen al terra jugant i que la família estava feta de lego, o per exemple hi havia una imatge on es veia una nena agafant a una nina com si fos un bebé, la cosa estranya d’aquesta fotografía, era que la que aguantava a l’altre era la nina i la nena era la que feia de bebé, aquestes imatges d’entre d’altres.
L'exposició em va agradar molt, ja que vaig poder veure diverses maneres que els autors tenien per fer les seves obres, a l’exposició de “One minute forever”, vaig poder provar de fer diverses escenes que eren molt divertides de fer.
Santa Mònica:
Santa Mònica és un espai en el que les seves van canviant periòdicament. Nosaltres el que vam veure van ser dues coses diferents.
Per començar tenim una part que era del panoràmic (del 14 d’octubre - 28 de novembre), aquesta exposició va ser feta per Dina Kelberman i Jonathan Brown. Aquesta es basava, com les altres del panoràmic, amb l’atzar, amb la diferència que aquí ells van voler decidir que aquest atzar aniria connectant diferents fotografíes. Es veia perfectament com cada foto s’anava connectant amb la del costat i mica en mica s’anava transformant en un altre objecte sense notar-ho. M’ha agradat molt poder veure com mica en mica evolucionaven les fotos, però el que més m’ha agradat ha sigut abans de veure les exposicions, poder fer les fotos en grup i veure com anar-les enllaçant entre elles, perquè això m’ha ajudat a després poder veure d’una altre manera aquesta exposició.
En segon lloc tenim una altre exposició molt interessant anomenada Tabula Rasa de Jordi Guillumet i Mònica Roselló. Aquesta exposició ens vol ensenyar una manera diferent de veure la memòria, des d’un punt de vista extern. Ens diu que la memòria està en blanc quan naixem i l’anem tacant a mida que ens anem fent grans i anem tenint records dels diferents moments viscuts. En aquesta exposició hem vist diferents maneres de representar-ho, però la que em va cridar més l'atenció, va ser una tela que estava posada en cercle en una sala molt gran envoltant uns projectors, aquests de tant en tant projectaven una foto i quan s’apagaven la imatge perdurava una estona més. A més a més en aquesta obra el que podiem fer era intervenir i jugar amb ella, fent i canviant la imatge. Crec que està molt bé, ja que ens mostrava que els records poden modificar-se amb el pas del temps. Aquesta exposició va ser la que em va agradar més del Santa Mònica, ja que era “didàctica”, vull dir que havies de formar part de l’obra per acabar-la d’entendre.
MACBA:
Quan vam anar al MACBA o al Museu d’Art Contemporani de Barcelona, vam poder veure dues exposicions guiades i com que ens va sobrar temps una pel nostre compte.
La primera que vam veure va ser la de Rafael Tous, En Temps Real. Tous va voler que aquesta exposició no es basés en l’objecte final, sinó en el concepte que volia representar l’autor. Ell va voler apostar per això, ja que pensava que era més important la idea i el concepte que l’artista té que el resultat final, ja que potser queda bé o no. Jo crec que aquesta idea que ell té de l’art, està molt bé, ja que a més a més cadascú pot veure coses diferents en una obra d’art i la pot interpretar diferent i, al veure el que l’autor pensava t’enriqueixes molt més.
L’altre exposició que vam anar a veure va ser la del MACBA, Un Segle Breu. Em va agradar molt, ja que aquesta explicava tota la història des de 1929 fins avui. Crec que està molt bé que es vagi recollint l’art i les diferents maneres en que ha evolucionat la societat, ja que pots veure que hem fet bé i que hem fet malament.
Per acabar vam anar per lliure a veure una altre exposició anomenada Apunts per a un Incendi dels Ulls. Aquesta va ser la que em va cridar més l’atenció pels diferents colors i formes que utilitzaven. Per això els artistes li van posar aquest nom, perquè les obres cridaven molt l’atenció visual.
Sorry we missed you:
Director: Ken Loach
2019
Regne Unit
Repartiment: Kris Hitchen, Debbie Honeywood, Rhys Stone, Katie Proctor, Nikki Marshall, Harriet Ghost, Linda E Greenwood, Alfie Dobson, Mark Birch, Ross Brewster, Julian Ions, Charlie Richmond, Brad Hopper
Gènere: Drama, drama social i família
Sorry we missed you és una pel·lícula que vam anar a veure amb l'institut els dos cursos de batxillerat. Aquesta pel·lícula em sembla interessant, perquè està feta per reflexar la realitat, problemes i situacions que, potser no tothom viu, però passen diàriament a la vida quotidiana. Reflexa problemes familiars, en una família amb dos fills, un d’ells adolescent i intentant trobar el seu lloc a la societat, i amb diversos problemes financers. Es veu com els dos pares intenten tirar amb la vida i la família endavant de la manera que poden. Tot i que crec que és una bona pel·lícula per reflexar com és la realitat, a mi, personalment, se'm va fer llarga, ja que moltes situacions eren molt similars i al final semblava que era un patró que anava repetint amb petits canvis.
La Liza Jane era la filla petita de la família i, era una nena d'onze anys, petitoneta i pèl-roja. El seu personatge era infantil en certa maners i madura, per una altre. Per començar, tots els problemes que hi havia per casa l'afectaven i, l'impedien créixer, un exemple és quan ens expliquen que encara es fa pipí al llit. Per l'altre banda, ha madurat més ràpid pel fet que els seus pares no estan tan a casa i arriben tard, un exemple d'aquest, és quan els seus pares s'adormen al sofà i ella va a tancar la televisió i a recollir els plats.
Aquesta escena és una de les que em va agradar més. És aquella que estan en família, ja que és el seu únic dia lliure i de cop truquen a la mare, perquè una de les seves clientes està sola i necessita ajuda. En aquell moment, tota la família l'acompanya amb la furgoneta del pare i, mentres estan de camí canten i riuen. Crec que és una escena molt bonica, ja que es veu que només estan amb la família pots crear moments especials.
Posar-se al lloc de l'altre i Història de les mans:
Vam anar al museu de Granollers a veure unes exposicions temporals que es trobaven en aquell moment. La primera que vam visitar va ser una de la Luz Broto, Posar-se al lloc de l’altre, que ens explicava un projecte que va portar a terme uns anys abans amb alumnes del Celestí Bellera. Aquest projecte es tractava de canviar la teva rutina amb una altre persona de la classe. Per molt simple que pugui semblar no ho era tant, ja que primer havien de passar per la seva rutina i explicar-la molt detalladament, perquè l’altre persona la pogués recrear. Aquest projecte crec que és molt interessant, ja que pots posar-te un dia a la pell de l’altre i fas el que ell faria i veus la vida des d’un altre punt de vista. El problema que ens va explicar que es van trobar, van ser els pares i les famílies, ja que hi va haver algunes que es van queixar o que no van voler que els seus fills i participessin.
Per altre banda vam veure una altre exposició de la història de les mans. Aquesta ens parlava una mica de com es veien les mans en el temps, a pintures i obres, i també es van veure uns quants projectes que va fer, per exemple un d’ells era agafar coses de casa seva i canviar-les per altres d’un restaurant o algun lloc on l’objecte no fos seu. Un altre que vam observar va ser un que estava al transport públic i es veia com d’amagat anava tocant a gent desconeguda amb les mans. per acabar també vull explicar aquest altre que em va semblar interessant que consistia en un dia sencer a no poder tocar les portes amb les mans. En aquest es veia com el fet de no poder-les obrir estava condicionat a què fer.
Caixa Fòrum:
Aquest divendres vam anar al Caixa fòrum a veure dues exposicions. La primera exposició que vam veure va ser una sobre Magritte. Aquesta exposició la vam veure per lliure i em va agradar bastant, ja que els seus quadres són una mica abstractes, en quant a la idea, vull dir que cadascú al veure’l potser interpreta una cosa diferent.
A al segona exposició que vam anar ens parlava dels tattoos i com actualment s'ha posat molt de moda. Aquesta exposició em va semblar molt interessat, ja que vam poder observar d’on venia el tatto i com havia evolucionat en el temps fins ara i com a cada cultura el feien diferent i per una raó diferent. a part de veure fotografies i imatges del passat i de diferents cultures, també tenien braços, cames i parts del cos de silicona amb mostres de tattoos fets pels millors tatuadors actuals. Crec que estava molt bé perquè era molt visual i em va agradar molt que ens ho expliquessin, ja que així ho vam entendre molt millor.
Per acabar haviem de fer una proposta de tattoo amb l’estil de Magritte. Tot i que jo no sé dibuixar massa, crec que està bé, ja que és una manera d’ajuntar les dues exposicions.